Innerarity enfocava la seva intervenció des del punt de vista de com no es pot defensar la democràcia, més que no pas de com defensar-la. “Penso que si posem el focus en els errors que acostumem a fer per defensar-la, ens pot il·luminar sobre com fer-ho correctament”, deia.

Així, el catedràtic, davant els perills en què es troben els valors de la democràcia com el creixement de l’autoritarisme i les ingerències electorals, avaluava la resposta del que el politòleg Karl Edwin Stein anomenava la “democràcia militant”, és a dir que “milita posant a part aquells que estan fora de l’ordre democràtic”. Innerarity destacava que el Tribunat Constitucional va concloure que la Constitució espanyola consagra una idea de democràcia no militant, a diferència de l’alemanya que prohibeix partits feixistes. De tota manera, també alertava que ara, quan “a molts països els enemics de la democràcia han arribat o podrien arribar a conquerir posicions majoritàries, el panorama és diferent; ja no es tracta de tolerar o no una minoria marginal”. “Ara sembla que cal protegir-se davant l’amenaça que aquests sectors passin per damunt les institucions que, precisament, s’edificaven sobre la cultura del respecte a les minories”.

El filòsof recorda que la tolerància estava pensada en una direcció i es preguntava novament: “És democràticament sostenible una comunitat política governada, és a dir, sostinguda per una majoria social que no té cap intenció d’incloure els que pensen d’una altra manera?”. Segons Innerarity, és un dilema antic sobre què pot o ha de fer la democràcia amb aquells que la menystenen. En aquest sentit, recordava que la dreta cada cop és més propera a la xenofòbia i utilitza una narrativa que justifica l’expulsió dels immigrants en nom de valors comuns, com si “el nostre mode de vida fos alguna cosa sobre la qual regna un consens absolut. Si ens posem a indagar tampoc ens posarem d’acord amb quines són les nostres formes de viure”.

Pel que fa a l’esquerra, explicava que cada cop hi ha més veus que parlen d’il·legalitzar els partits d’ultradreta, especialment a Alemanya, però “qui té el dret de dir quin partit o actor polític és enemic de la democràcia?”, tornava a qüestionar, i apuntava que l’Estat espanyol també va il·legalitzar partits i va jutjar persones que considerava que pervertien l’ordre constitucional. “Hi ha falsos amics de la democràcia que tenen la perillositat de creure disposar de l’autoritat per qualificar a altres com enemics”, deia.

I és que la democràcia es basava en un pluralisme ampli i l’espai públic, tal com està configurat actualment, “sembla incapaç, per exemple, de prevenir la difusió d’informacions falses o discursos d’oci”. Per combatre-ho s’estan fent actuacions per confirmar i moderar continguts a xarxes. “Em sembla lloable, però limitat”. A més, el gran dilema és com es combaten els rumors falsos i alhora es posen a l’abast les veritats incòmodes. I considera que el més perillós per a la democràcia és que hi hagi “qui cregui que s’ha apropiat de la veritat i s’atorgui el dret a dictaminar què és d’interès comú i quina és la identitat nacional”.

Així, Innerarity considera que si quan governa una majoria progressista se li permet “posar a ratlla i excloure els que no compleixen els requisits per una democràcia, això pot ser utilitzat en el futur per un govern autoritari”. D’aquesta manera conclou que la defensa de la democràcia no es pot fer limitant el pluralisme polític, de manera “militant”, sinó que “s’ha de fer amb una lògica minimalista, amb vigilància i la condemna d’idees ha de ser limitada i la sanció només s’ha d’exercir contra aquells discursos i accions que qüestionin greument i directament els principis fonamentals” de la democràcia. “En una democràcia real, si fem les coses bé, és molt difícil que els enemics de la democràcia accedeixin al govern”, deia. Tot i que, tenint en compte que Trump ha tornat a arribar a la presidència dels EUA, “tot és possible”.

“Vaig desaconsellar tirar endavant el Procés”

Preguntat sobre el referèndum de l’1 d’Octubre, Innerarity confessava simpatitzar amb la causa del nacionalisme català, però amb discrepàncies respecte a l’estratègia. “Quan una alta autoritat de la Generalitat em van explicar perquè s’entrava en el terreny del Procés, li vaig desaconsellar que seguís perquè pensava que no acabaria bé”, assegurava.

El filòsof considera que hi va haver “un primer error en les dues parts, que no van establir prou mecanismes per trobar un acord que era possible, i per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya”. El segon, que cap dels polítics ni espanyols ni catalans es pensaven que els altres tirarien endavant, “va haver-hi una falta de realisme per part de les dues parts”, una perquè creien que no es posarien les urnes i l’altra perquè pensava que no utilitzarien la força.

Innerarity explicava com Pablo Iglesias, Iñigo Urkullu i Pedro Sánchez van pensar en ell com a mediador, però la manifestació de la plaça Colón “m’ho va estalviar”, deia rialler: “segurament em van estalviar un fracàs estrepitós”.

Darrers llibres d’en Daniel Innerarity

  • Una teoría de la democracia compleja. Gobernar en el siglo XXI (2022)
  • La libertad democrática. (2023)
  • La sociedad del desconocimiento (2024)
  • Una teoría crítica de la Inteligencia artificial.(2025)