En la primera part de la seva intervenció, parla de la relació existent entre els llocs on es requereix habitatge i el traçat de les xarxes ferroviàries per mostrar que sempre cal pensar molt bé on cal habitatge. També comenta la importància de tenir una bona xarxa de comunicacions perquè els treballs cada vegada són menys estables i la població requereix traslladar-se sovint. Exposa, així mateix, les formes de concebre la urbanització des de l’època franquista fins la creació de les primeres lleis sobre habitatge. Posa, per exemple, la construcció de Ciutat Badia, seguint el disseny de la pell de brau que té Espanya, com un model seguit a moltes bandes i ben puc madurat. Durant molts anys es va construir habitatge ei barris perifèrics a grans ciutats, sense que en aquests barris hi arribessin els serveis del tot indispensables per poder-hi viure o desplaçar-se des del lloc on es residia i els llocs de treball.

En democràcia, són les comunitats autònomes les que tenen competències sobre habitatge i Catalunya va tenir la primera llei d’habitatge de l’Estat. Es va fer a Catalunya el 2007 durant el govern tripartit

Sisternas fa una mirada al que passava a Catalunya abans de la crisi del 2008 i explica que es construïa més del que es necessitava però ara és a l’inrevés: hi ha manca d’habitatge. També exposa que actualment es creen més llars que habitatges. La qüestió important a tenir present també és que Catalunya no pararà de créixer, segons les projeccions demogràfiques actuals, fins al 2050. Ara ja som 8 milions, de manera que hi ha una forta mancança d’habitatge.

L’INCASOL, creat el 1980 va impulsar la creació d’habitatge social i en va arribar a construir 33.000 al llarg de la seva història. Però va arribar un moment que, sense capital i havent de gestionar (amb el cost que suposava) aquesta cartera d’habitatges, es va dedicar a vendre-les, privatitzant-les. D’aquells 33.000 només en queden 11.000.

És en aquest punt que posa l’èmfasi en el fet que cal disposar d’un rebost d’habitatge social i d’un rebost de sòl edificable per habitatge social.

Ella és partidària de trobar fórmules diverses, seguint models que ja funcionen a Europa, per exemple a Viena, per disposar d’habitatge social. Es pot, per exemple recuperar pisos construïts que no s’utilitzen i convertir-lo en habitatge social. Es pot, per exemple, cedir un temps el sòl a cooperatives que construeixin habitatge social mantenint el dret de superfície.

Insisteix en el fet que cal tenir molt i molt present allò que la pandèmia va evidenciar: molta gent malviu en habitatges amb poc espai, poca llum, insalubres del tot.

Però Sisternas és optimista en el sentit que insisteix que tenim prou sòl per poder construir-hi, el problema és que l’urbanisme no avança prou de pressa. Es necessiten 200.000 habitatges i tenim espai a disposició per poder-ne fer fins a 600.000, però el ritme de construcció és lent. En habitatge social entre el 2020 i el 2023 Catalunya ha vist créixer el nombre total d’habitatges protegits de manera significativa, passant d’11.601 a 13.544. Però també és contundent amb el que es necessita: disposem d’un 2% d’habitatge protegit i cal passar al 9% i això s’hauria d’aconseguir en 10 anys.

A Granollers hi ha una forta demanda d’habitatge social i aquest percentatge hauria d’arribar al 15% .

Com a proposta de futur Sisternas destaca que el pla que té la Generalitat de construir 50.000 habitatges protegits fins el 2030 ha permès, per exemple que 226 municipis hagin ofert 666 solars, 33 dels quals es troben en el Vallès Oriental. Sisternas veu possible la construcció perquè es pot fer de manera simultània.

El gran problema és la manca de capital per construir i en aquest sentit diu que caldria un banc públic per al fiançament. Caldrà diversificar promotors i actuar en diferents municipis.

El presentador, en Salvador Pou, planteja la qüestió del habitatge social de lloguer i Sisternas apunta que encara pot haver-hi solucions fàcils perquè a Catalunya encara tenim petits propietaris físics i no grans tenidors.

El públic ha fet moltes intervencions, cosa que posa en evidència l’interès i preocupació que desperta el tema entre els assistents .

La conclusió podria ser que és i serà difícil sortir de l’embús però hi ha solucions possibles.