Presenta i manté conversa amb Blanca Garcés en Txus Medina, director d’edició d’El 9Nou del Vallès Oriental
La primera qüestió que es planteja és sobre l’ús de la paraula narratives. Garcés diu que es fa ús de les narratives perquè es va deixant de banda la realitat, “ja que la realitat no es pot controlar i se’ns escapa de les mans, la política s’esforça a construir narratives que tinguin sentit i apleguin la població al voltant seu. Però Garcés diu, el que interessa són les idees que són, al cap i a la fi el que determina les respostes que es donen a una problemàtica concreta. I les idees ens porten, mot sovint a convertir en crisi coses que no ho són.
Segons el parer de Garcés no ens trobem, ara mateix en una crisi migratòria, com si que potser va ser-ho en el 2015 però s’ha anat construint el relat que entren a Europa molts immigrants i/o refugiats i que van desplaçant de moltes feines la població autòctona, cosa que no és gens certa.
La qüestió és que el relat que fa Europa és cada vegada més il·liberal, racista i xenòfob. En aquest relat la qüestió és assumir que la immigració és el problema principal que tenim i d’aquesta manera les problemàtiques reals existents queden soterrades, amagades. En canvi la qüestió, els problemes que realment tenim no s’afronten: l’habitatge, la manca de feina i expectatives per als joves, les mancances en sanitat o en educació, etc. L’enorme complexitat de la situació fa que ens centrem en la immigració.
També seria fàcil dir que aquest és el discurs de la dreta, però no és així. No ajuden gens les polítiques que es porten des de governs suposadament d’esquerres o les propostes de partits d’esquerra. Si s’analitzen discursos i formes de comunicació de la majoria de mitjans ens trobem que constantment es centren en els problemes que comporten els immigrants i es va convertint les persones immigrants en víctimes, en objectes superflus…
Ens hauríem de preguntar per què la immigració no va ser un problema en els anus 1960? La immigració ha estat un fenomen estructural. Garcés cita l’Andreu Domingo que ha treballat bé la temàtica de la immigració, en especial a Catalunya i diu que Catalunya depèn de nous treballadors per alimentar cada fase de creixement. Ara també depèn de la immigració. La immigració dels anys 60/70/80 tenia la possibilitat d’ascensió social creixent i els autòctons també. En una societat, com l’actual, que s’ha trencat la possibilitat d’aquest ascensor la societat s’ha anat dividint i cada vegada està més polaritzada. Les capes més baixes, on es situen la major part d’immigrants, són cada vegada més pobres i els pocs rics són cada vegada més rics. Aquesta és la principal raó per la que fa la seva aparició el discurs contra l’immigrant. Aquí Garcés cita el llibre de Hein de Haas Los mitos de la immigración en el qual l’autor planteja 22 idees repetides com si fossin un mantra i que divideixen les societats actuals.
L’ascensor social és bàsic i és en això que ens hauríem de centrar. Les polítiques d’austeritat porten inevitablement a una guerra entre pobres.
Encarant una altra qüestió Medina pregunta sobre el paper que hi juga la por en tot plegat. Garcés diu la por és un element clau en el discurs sobre immigració. La por pot ser paralitzant o mobilitzadora i els partits de dreta o dreta extrema empren la por com un element de mobilització. És la por la que fa veure amb bons ulls el que el govern italià de Meloni està inaugurant aquests dies a Albània. De fet, des del 2015 i n’és una bona representant Ursula von der Leyen, que ara mira Meloni i les seves accions com possibles exemples a imitar. Des del 2015 es té aquesta por arrelada a una nova crisi migratòria, que de moment no ho és pas.
Garcés diu que moltes vegades és la mateixa por la que ens fa caure en el parany d’allò que volem evitar. Posa l’exemple de la por a l’extrema dreta que ens fa caure de quatre potes a la galleda i això en lloc d’arraconar-la acaba potenciant-la.
No té cap sentit, per exemple tenir por a la immigració en països com Hongria que té un percentatge baixíssim d’immigració. Tot plegat demostra que la immigració és mobilitzadora i aglutinadora de queixes però que no és un perill en si, ni estem en situació de crisi migratòria. Garcés afirma que la immigració és essencial per una economia com la nostra, de manera que no és el problema sinó una solució.
En Txus Medina comenta que molt sovint hem convertit l’immigrant en un objecte i no pas en un subjecte de drets i deures. Garcés diu que la forma com es treballa el tema de la immigració en els mitjans de comunicació és nefasta i que la millor manera de tractar la immigració é sno parlar-ne. Del que sí cal parlar és de pobresa, d’accés a l’habitatge, de joves que no tenen alternatives, la degradació dels barris, etc. El que hauríem de fer és parlar de problemes reals, per exemple de la quantitat de joves mal acollits que hi ha a Catalunya i de com es pot fer per resoldre-ho. I sempre tenir molt present que la nostra seguretat i els nostres drets depenen de què assegurem els seus drets i la seva seguretat i que l’exclusió d’avui és el conflicte de demà.
Avui dia ja sabem que els mercats no es regulen sols. No es pot potenciar la immigració i deixar-los sense habitatge.
En tota la problemàtica de la immigració hi té molt a veure el passat colonial d’Europa. I en els darrers temps s’ha anat configurant una mena de divisió malaltissa entre humans i subhumans. Però ens trobem també amb el fet que ciutadanies n’hi ha moltes i hi ha molta gent ben disposada a acollir. Hi ha experiències de municipis reeixides que proporciones un bri d’esperança.
Garcés respon a una pregunta del públic sobre si l’Estat espanyol és diferent a altres estats europeus. I ella afirma que l’Estat espanyol, tot i que hi ha un munt coses a millorar i que la frontera sud està tancada, vallada i amb concertines, es una excepció, perquè aquí hi ha la possibilitat de legalitzar la situació dels immigrants procedents de l’altra banda de l’Atlàntic, cosa que no passa a Europa. Espanya té la frontera sud ben tancada i l’Atlàntica oberta.