Resum de la conversa amb la Maite Vilalta Nou acord de finançament de la Generalitat de Catalunya Dimecres, 15 d’abril de 2026
Maite Vilalta Ferrer, doctora en Ciències Econòmiques i Empresarials, la convidada, mantindrà conversa amb Fina Jerez Bernat, també doctora en Ciències Actuarials i Finances
Jerez anirà desgranant preguntes i Vilalta les respondrà en clau de classe magistral ben il·lustrada, ben argumentada i prou accessible també per aquells que no dominem el món de les finances. Estructuren la conversa en diversos blocs per tal de poder parlar de: l’acord de finançament, els diferents models existents, la clau de la caixa, és adir on són els diners i de com pot afectar aquest acord.
Nou pacte de finançament. En aquest apartat es parla de quantia de recursos, del moment en què es fa el pacte d’investidura del darrer govern de la Generalitat de Catalunya i pel qual el PSC i ERC pacten un model de finançament.
Vilalta fa notar la urgència d’aquest pacte o algun d’altre, en tot cas d’un pacte que actualitzi les condicions de finançament de la Generalitat de Catalunya. El que és vigent es va signar el 2009 i s’havia de revisar als cinc anys però mai s’ha fet aquesta revisió.
Parla també del paper que Catalunya acostuma a jugar, que diu que sol ser propositiu. Explica que en el pacte d’investidura del juliol del 2024 es va fer una cosa interessant i és que s’impulsa el model de finançament del 2005, abans que l’Estatut del 2006 fos retallat
El que s’ha pactat hores d’ara és un augment de 4.600 i escaig milions d’euros i Vilalta explica que per saber si la quantia és bona s’ha de conèixer quina és la despesa necessària per cobrir les necessitats que s’han de cobrir i que, d’altra banda és essencial saber com s’adquireixen els recursos necessaris, és a dir d’on surten els diners. Amb aquests diners de més que es poden obtenir es pot incrementar un 32% el que es destina a Sanitat o un 52% allò que es destina a Educació i suposaria un increment global del 10% sobre les despeses generals.
És continuista aquest acord de fiançament? D’alguna manera sí perquè el que fa és revisar el que tenim. És una revisió de l’actual i el que es va pactar a la investidura no era això, era un retorn a allò que deia el que es va pactar el 2005.
El que passa és que explicar les diferències és una qüestió molt tècnica perquè es tracta de decidir quants diners es destinen a la solidaritat. El problema tècnicament és resoluble, però finalment acaba decidint la política i els olors polítics no solen apostar per allò que els tècnics puguem aconsellar sinó per allò que els interessa.
Quines serien, pregunta Jerez, les coses més urgents a resoldre? Per disposar d’un bon model de finançament d’una Autonomia hi ha d’haver uns principis, uns valors que s’han de respectar i en això ens pot ser molt útil l’experiència d’altres països, Canadà, Alemanya, Austràlia, els EUA o el Regne Unit.
En tot cas els models es mouen tenint present dos principis bàsics: autonomia i equitat. Els governs han de ser autònoms i s’hi ha de sentit, han de poder disposar dels diners, però aquest principi ha de ser compatible amb el d’equitat.
L’autonomia tributària o és un caprici sinó una necessitat que a més a més incentiva l’eficiència.
Els desequilibris que es produeixen en un territori i entre diferents governs és quelcom que s’ha de resoldre per la via política.
En tot cas, en l’estat espanyol hi ha un model que és ben diferents de la resta, el model foral basc. En el cas basc són les diputacions les que recapten tots els impostos i aquests van a parar a una caixa comuna ‘ d’aquesta caixa comuna són ells els que donen un percentatge a l’Estat espanyol per cobrir aquelles despeses de qüestions que no controla el Govern basc (defensa, diplomàcia …) Ells no aporten res en concepte de solidaritat a les altres comunitats. Per això el País Basc té un 65% més de riquesa per habitant que la resta de comunitats. De manera que si fixem l’índex 100 com una mitjana per habitat en l’Estat espanyol ells estarien en 165, quan hi ha comunits que potser no passen de 60 (Extremadura 69, Catalunya 120)
Altres Estats s’han fet les mateixes preguntes que ens fem nosaltres? I tant, la qüestió és que hi ha Estats federals, Estats centralistes i Espanya, que no és cap de les dues coses.
Federar, per aquells que no ho volen entendre, vol dir unir, no pas separar. En els estats federals els tributs neixen units, en el cas d’Espanya, en el cas d’aquest Estat d’Autonomies, és l’Estat que CEDEIX a les autonomies. CEDEIX, no COMPARTEIX.
Els EUA són un model diferent, sustentat en l’autonomia plena cada Estat federal pot decidir-ho tot per si mateix.
Sempre que parlem d’Estats federals amb diferencies territorials i de riquesa grans s’ha de parlar de subvenció d’anivellament, és inevitable perquè d’altra manera es trenca l’equilibri i es pot arribar a trencar la federació. El que porta fins a situacions de major equitat és el model australià.
Sempre s’ha de tenir present que cal quantificar les necessitats de cada territori i que sempre sol tenir relació amb la població, a més població més necessitats. I encara caldrà tenir present les qüestions demogràfiques perquè no és el mateix les necessitats d’una població jove que d’una població envellida, una població nascuda den el lloc i una altre nouvinguda, etc.
També s’han de tenir present els costos que poden suposar algunes infraestructures, no és el mateix construir una carretera a Castella que a Astúries perquè l’orografia no és la mateixa.
+Arribats a aquest punt Vilalta recorda les paraules d’un tècnic canadenc que diu que porta gravades sempre: el mecanisme de anivellament canadenc és el pegament de la federació. Vilalta afegeix que acceptar l’anivellament és un exercici de solidaritat.
La darrera pregunta que Jerez li fa és: quin impacte té tot això del que hem parlat en el món local?
S’ha de tenir present que el finançament local és del 1980, amb una reforma del 2003. Els nostres ajuntament depenen essencialment de l’Estat. El govern local té potestat sobre impostos (entre lls l’IVI, o l’impost sobre vehicles) que li suposen al voltant del 54% del que necessita gastar i les despeses van cada dia en augment.
Els ajuntament poden rebre ajudes de la Generalitat (posa l’exemple de les Escoles bressol,) però depenen sempre de les subvencions estatals.
S’acaba la conversa amb una sola pregunta del públic que tindrà una àmplia resposta. La pregunta va en la direcció de veure quines possibilitats hi ha que tiri endavant un model de fiançament prou just i alhora convenient per Catalunya si tot depèn de la voluntat política i no sembla que n’hi hagi gaire. Vilalta es mostra relativament optimista i diu que sovint si s’entengués el valor de saber pactar políticament no hi hauria entrebancs tan grans, que sovint no valoren les conseqüències a llarg termini.