La presentació va córrer a càrrec d’Antoni Garrido, també economista i company de promoció d’Antón Costas.
Seguint el fil de la presentació, molt personal i d’amic, que n’ha fet el senyor Antoni Garrido, el senyor Antón Costas diu que ell procura mantenir-se sempre independent de criteri i compromès amb la societat en la que viu
Antón Costas posa com a primer argument per parlar de nou pacte social, el fet que actualment al nostre país hi ha un 25% de pobresa amb un 9% de persones que no té el mínim per poder front a necessitats immediates.
Davant d’això es imprescindible parlar d’En-Raonar, donat que tots els reptes que calen per canviar-ho són reptes que porten aparellats dilemes que els ciutadans hauran d’escollir entre allò que és útil i necessari davant de discursos populistes i per tant necessitem ser una societat ben informada.
Li agrada més parlar de contracte social que de pacte perquè el contracte porta implícit l’exigència de l’acompliment o no.
Ens diu que l’economia de mercat es necessària en una societat lliberal però amb una economia social que doni oportunitats perquè que si no és així la democràcia no durarà ja que aquesta necessita unes classes mitjanes que la sostinguin.
Afirma que quan una economia no crea bones feines, bons treballs que portin a la millora s’hauria d’esperar que la inseguretat i la pobresa busquin altres opcions (tot i que siguin mentida) que els prometin millores. Assegura que sense democràcia tampoc pot haver-hi societat, ni regulació econòmica per a la millora social.
Les desigualtats venen donades per la manca de feina i /o pels treballs “dolents”.
Posa com exemple la situació europea dels anys 1920-1930 on hi havia molta desigualtat i van aparèixer els feixismes i que, després de la 2a Guerra Mundial on tot semblava que havia d’anar a pitjor, va produir-se una millora social important que en economia es parla dels 30 anys gloriosos. Es va aconseguir perquè hi havia un contracte social.
A finals de 1940-1950 els sindicats accepten el capitalisme però es fa imprescindible un capital social: sistema públic d’educació, de sanitat, jubilació…i per tant s’ha d’acceptar per l’altra banda les millores socials. A partir d’aquí aquest contracte es va anar diluint.
Exposa en què consistia el contracte social que va caracteritzar els anys posteriors a la II Guerra Mundial: sistema públic d’educació i sanitat, assegurança d’atur i sistema de pensions per fer front a la pobresa de la gent gran.
Per ell el contracte social ha de servir per a fer funcionar economia i democràcia. Economia liberal i democràcia liberal es necessiten mútuament. Perquè funcioni el sistema s’ha de donar prosperitat i oportunitats a una àmplia classe mitjana.
Es pregunta com pot ser que un país (Espanya) relativament ric (quart d’Europa ) i amb una democràcia consolidada tingui el grau de pobresa més alt. Per ell ha de ser una responsabilitat de la societat millorar-ho. Hem de ser capaços de fer un contracte focalitzat en el treball sinó una part de la societat creurà en aquelles opcions que, malgrat no ser certes, guanyaran adeptes.
En la crisi del 2008-2010 la reacció dels governs va ser una política d’austeritat (reducció de despeses en educació, sanitat, treball…). D’aquesta manera es va trencar gran part del contracte social i aquí rau l’odi i la impotència que bona part de la població manifesta cap a les classes dirigents. Aquests grups de població desencisats miren cap a altres formes de governar. Sorgeixen dirigents de països (Xina, Putin…) que ho utilitzen per exposar que les democràcies són impotents en trobar solucions i que els autoritarismes, en canvi, sí.
Com podem guanyar?
Construint un nou contracte social que es basi en oferir un contracte de treball digne, lligat a la possibilitat de vivenda , erradicant la pobresa sobretot la infantil. Són objectius desitjables no exempts de conflicte.
Ens parla de l’informe Draghi que diu que Europa ha de recuperar la competitivitat per tal de competir amb EUA i la Xina. lligat a que la població cada cop augmenta l’envelliment i amb això posa a prova el model social. Pels europeus la protecció és innegociable, no pot anar per la reducció dels costos o la repressió salarial. Cal incorporar els coneixements a la mà d’obra.
Fa una gran defensa de la Formació dual i de la proposta que el proper any s’ha de posar en marxa, que combini escola i empresa, universitat i empresa que permeti una bona formació i un lligam amb les necessitats de formació de les empreses. Que redueixi l’abandonament , millori la qualitat en el treball i la millora salarial.
Ens parla de la memòria que han fet sobre vivienda on pot deduir-se que és aquesta una qüestió que entorpeix un bon funcionament , estrangulant l’economia perquè no permet l’evolució de les persones. I ja al final de l’exposició ens parla de la infància i de la necessitat de tractar-la bé per tenir un bon futur.
En el torn d’intervenció la fila zero exposa que es fa difícil generar llocs de treball amb un món globalitzat, una societat desafectada políticament , manipulació informativa….
El Sr. Antón Costas ho veu possible i realista. Posa com exemple la creació dels Fons Europeus en la pandèmia. Dependrà del què fem.
Parla de la confiança, del contracte social com a resultat d’un esforç continuat en el temps, de la necessitat d’un contracte per la vivenda, per l’educació, on cada peça del puzzle és imprescindible.
Ve a dir que no és tan un problema de diners sinó de normativa, de burocràcia…
A la pregunta de com resoldre la pobresa de la infància diu que es fa imprescindible l’educació universal de 0 a 3 anys perquè marca el futur, la necessitat d’una prestació universal per la criança que cobreixi els costos reals i que això és un dret no només per la família sinó per l’infant.