Xavier Bonal és Catedràtic de Sociologia al Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i Special Professor of Education and International Development a la Universitat d’Amsterdam. És director del Grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) de la UAB, co-coordinador del Grup Interdisciplinar de Polítiques Educatives (GIPE) i director del Màster Europeu Erasmus+ GLOBED: Education Policies for Global Development.
Comencem la conversa al voltant de les proves PISA. La primera qüestió que en Bonal ens fa notar és que PISA ha tingut la virtut de posar l’educació en el focus informatiu durant uns dies i això està molt bé. D’educació se’n parlar cada tres anys quan surten els resultats, però se n’hauria de parlar molt més, perquè l’educació és molt més que el que diu PISA. De fet fins i tot l’escola, com indicador de com va l’educació és insuficient perquè l’educació traspassa amb escreix les portes de l’escola i abraça tota la ciutat i la ciutadania. Bonal, explica que l’escola fam històricament, una funció social essencial i la fa des que fa la seva aparició en el segle XIX, un moment en el que les institucions educatives per excel·lència ja no poden arribar a cobrir totes les funcions socials que es requerien en un moment de nova complexitat.
De fet l’escola neix com a òrgan socialitzador per tal de posar ordre, per de no caure en l’anomia. Avui l’educació és massa important per deixar-la en mans de l’escola; l’escola és una institució insuficient i està bé que sigui així. El que no està bé és responsabilitzar de tots els mals a l’escola. En el moment que surten els resultats PISA es comença a qüestionar: què fa l’escola? Què fan els mestres? Per què els nostres escolars no obtenen bons resultats? Tot plegat indica que no es té present que calen unes condicions d’educabilitat que no les pot proporcionar l’escola.
PISA, diu Bonal, ens indica quines competències tenen els nostres escolar en l’àmbit de la lectura, la comprensió lectora, les ciències i les matemàtiques; PISA mesura tant o tant poc com això. No diu si tenim un currículum adequat o no, no ens diu si fem prou matemàtiques o nom edeix un tipus determinat de coneixements i estableix comparatives entre estats. PISA no mesura i per tant no pot comparar el grau de solidaritat o si tenim o no ciutadania crítica. Al marge de tot això el cert és que obtenim uns resultats que ens fan posar totes les alertes i per això tothom pregunta per què el sistema no funciona, fins i tot el Cercle d’Economia ens ho pregunta.
A Catalunya hi va haver un problema de comunicació important en el moment que es van conèixer els resultats de PISA i es va parlar de que s’havia fet malament la mostra, per exemple. No és cert, si alguna cosa fa molt bé l’OCDE són les mostres, el mètode és impecable.
S’ha de tenir present que les proves es van passar el 2022 i que es venia d’anys tocats per la pandèmia, de manera que alguns d’aquests resultats estan llastrats pel tancament d’escoles. També s’ha de tenir present que el perfil social de l’alumnat català és molt complex, hi ha índex molt elevats d’immigració i creix la pobresa, arribant a cotes del 30%.
Al marge d’aquestes causes externes n’hi ha, òbviament d’internes. I aquí s’ha generat un fals debat sobres les metodologies i es repeteix com un mantra “l’escola ja no és el que era”. I s’aposta sovint pel Back to Basic dels anglesos, aquest tornar a l’essencial, al bàsic, res d’innovació, res d’educació per al consum, la solidaritat, etc. És tornar a allò que, d’altra banda, ja se sap que no funciona: si les equacions no et surten, et quedaràs a fer més equacions. I són molts sectors professionals que s’han apuntat a aquest carro.
Cal analitzar les raons internes, pròpies del nostre sistema educatiu català, que també expliquen el fracàs:
- No és cert que s’estigui fent tanta innovació. L’enquesta internacional sobre docència i aprenentatge (TALIS) que analitza maneres d’ensenyar, diu que Espanya té un sistema altament tradicional i poc flexible. De manera que potser que no parlem tant d’innovació.
- Una bona part d’adolescents i joves no es senten bé a l’escola pel seu baix sentit de pertinença. Una qüestió que s’hauria de resoldre.
- Hi ha un gran malestar docent.
Parlem d’estar bé a l’escola, de com es pot fer perquè alumnat i professorat es sentin l’escola com a seva, com una segona casa. Li preguntem si els experts, per exemple la comissió d’experts que el Departament d’educació ha tingut treballant aquest darrer temps pe revertir la situació de l’educació a Catalunya es plantegen aquesta qüestió “d’estar bé a l’escola” En bona diu que no i cita un alumne que van entrevistar per escriure el llibre Apropiacions escolar: usos i sentits de l’educació obligatòria a l’adolescència (Octaedr0 2003); preguntant-li al noi què has après del teu pas per l’escola, què és el que més t’ha satisfet? Va respondre “he après a tenir paciència mentre esperava que s’acabés” Això, diu en Bonal, és devastador per al sistema! Era un noi que tenia una actitud de resistència passiva i el seu cas mostra que el que s’ha produït no és una crisi d’aprenentatge sinó una crisis de sentit. Un alumne de 13-14 anys té dret a saber i entendre perquè està a l’escola al marge que sigui la seva obligació. Cal trobar la manera que cada alumne pugui construir el seu sentit!
Parlem dels protocols i de la poca importància que es dona a la relació mestre-deixeble.
L’escola d’aquí a cinquanta anys no la reconeixerem. L’escola ha de saber destriar. Hem de reforçar el paper socialitzador de l’escola, el paper d’acompanyar
Quines són les condicions d’educabilitat i com es pot fer perquè els mestres puguin fer millor l’acompanyament d’infants i adolescents
Bonal, si un infant té fam no pot aprendre, si té vergonya no pot aprendre, si ve d’un entorn violent o estigmatitzat etc. no pot aprendre.
L’escola s’ha de dotar d’altres professionals que no siguin mestres, psicòlegs, educadors socials, infermers, etc.
Què pot fer una ciutat i una ciutadania per poder ampliar la funció de l’escola. Hi ha dos conceptes essencials: permeabilitat i incumbència. Necessitem institucions impermeables. La permeabilitat ha de ser més alta, les relacions família escola s’ha de sanejar perquè sigui possible. Incumbència: m’incumbeix qualsevol cosa que passi a qualsevol escola de la ciutat. Això vol dir que no toleres la segregació, no toleres la desigualtat.
Allò públic hauria de sentir-se també com a privat, om fan els finesos
Ens cal més política educativa, cal ser valents. La LEC consolida l’autonomia de centre i podríem pensar en clau d’autonomia territorial. Parla de la idea de ser servidor públic i pensar que un mestre no té perquè està sempre en la mateixa escola. Parlar també de les zones educatives. Estem davant de reptes de governança.
Els mestres i professors tenen cada vegada més la sensació
Quin paper poden jugar les extraescolars per reforçar el paper de l’escola? Aquest és un element clau per generar equitat. La política educativa hauria de tenir present les evidències i una de les més vistoses és que la jornada intensiva és nefasta. L’altra que les extraescolars són essencials per a una educació més “completa” Cal articular propostes especialment per a l’alumnat més desfavorit i que siguin de qualitat.
A partir d’aquí parlen els convidats de la fila zero, Dolors Camenforte representant de GRANA Voluntariat Educatiu, Víctor Velasco president del Casal del Mestre i la Sabina Vidal de la Plataforma en Defensa de l’Escola Pública. Cadascú fa les seves preguntes i en Bonal les respon totes juntes. Parlen del malestar docent, del principi d’incumbència i del paper bàsic que ha de mantenir l’escola.
El malestar docent no té una justificació en el sou perquè allò de “ganaràs menos que un maestro de escuela” ja no és cert. Tot i això no tenim profes, perquè poca gent vol fer aquesta feina. I és essencialment per manca de reconeixement. Hem de saber comunicar millor allò que es fa a l’escola. Calen recursos, però sobretot cal saber-los utilitzar bé. S’han de fer polítiques específiques i no generalistes, encara que sigui més difícil. Critica això del 100€ a tothom.
Ens cal conèixer les geografies de l’alumnat per poder atendre adequadament la diversitat.
Es parla també de la pèrdua de capacitat de concentració per l’ús de mòbils. Aquest no és només un problema per a infants i adolescents és un problema global.
Tot el que es faci ha de ser des d’una lògica de treball en xarxa i comunitari
Com es pot retornar la il·lusió al col·lectiu d’ensenyants? No ho sé, les solucions no passen necessàriament per les condicions laborals; sí que hi ha d’haver un reconeixement professional, jo reenfocaria elements de la formació docent.
Es parla finalment de la necessitat de reformar les pròpies facultats de ciències de l’educació, del fet que els professors de secundària passin també per la facultat de ciències de l’educació, de crear un MIR educatiu, acabar amb la burocratització.