Perfil de la senyora Manuela Carmena que fa la seva presentadora, Imma Juncà, davant d’unes 250 persones que s’apleguen a la sala Tarafa el dia 24 de gener de 2024

Manuela Carmena Castrillo és jurista, jutgessa emèrita i va ser alcaldessa de Madrid un mandat entre el 2015 i el 2019. Es va llicenciar en Dret l’any 1965, any en què va ingressar en el Partit Comunista d’Espanya, aleshores clandestí i il·legal.

Va ser defensora d’obrers i detinguts durant la dictadura de Franco i cofundadora del despatx laboralista en el qual es va produir la matança d’Atocha de 1977. Justament avui fa 47 anys d’aquell atemptat que va marcar la transició espanyola.

Després d’abandonar les files del PCE va començar a exercir en la carrera judicial el 1981.

Va ser vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta d’Izquierda Unida i va ser una de les fundadores de l’associació progressista Jutges per a la Democràcia.

El 2015 va ser triada candidata a les primàries de «Ahora Madrid» per a les eleccions municipals del 24 de maig. La llista que encapçalava va obtenir 20 regidors i va quedar en segon lloc per darrere de la llista del Partit Popular amb la candidata Esperanza Aguirre; amb el suport del PSOE, Carmena, va ser escollida alcaldessa.

La seva és una jubilació activa i, entre d’altes, té una ONG per a la qual ha dissenyat unes nines de drap, per donar feina a expresidiàries i persones amb una pensió baixa. Com ella diu en una de les moltes entrevistes que li fan «soy una señora mayor a la que le ha gustado mucho intentar cambiar lo que no estaba bien en el mundo».

 

Juncà fa notar que Carmena va viure una temporada a Barcelona i aquesta recorda les amistat que hi va fer “conocí los abogados que eran la punta de lanza de lo que seria la democracia”  i també apunta com la dictadura podia interferir en els projectes de vida de qualsevol “la dictadura tenía varias maneras de fastidiar”.

 

Carmena inicia la seva intervenció parlant de la cura. Cuidar és estimar, diu, i quan cuidem ho fem perquè hi tenim interès en la persona a qui cuidem. “Si te interesa lo público tiene que interesarte la gente” és aquest el consell que dona a tota persona que es vulgui dedicar a la funció pública.

La democràcia, que és la millor manera de governar-se les agrupacions humanes, també s’ha de cuidar i és important fer-ho perquè el fruit de la democràcia és la igualtat. La democràcia és l’únic marc que fa possible la construcció d’una societat més igualitària i equitativa. La democràcia no és quelcom que s’hagi assolit, és un procés viu i en contínua transformació i per renovar-la s’ha d’estimar.

Però això no treu que en un sistema democràtic no hi hagi moltes coses que no acabin de funcionar i són aquestes en les que es fixa en el moment que parla dels partits polítics i de la deriva que han experimentat, convertint-se en elements de confrontacions continues. La trifulga, la desqualificació, l’atac personal estan a l’ordre del dia. Carmena, en canvi, aposta per la prudència i sobretot pel diàleg per trobar les millors solucions per millorar la vida de la gent.

Carmena entén la democràcia com un procés continu de diàleg i compromís i pensa que la participació ciutadana i la transparència són fonamentals per a enfortir les institucions democràtiques. En aquest procés es qüestiona com és possible que les coses es facin igual que fa quaranta anys. Cal veure què és el que funciona i el que no i canviar tot el que no serveix la democràcia “se nos ha olvidado que la democracia es dinàmica”

Moltes de les coses que Carmena explica estan contingudes en el seu llibre La joven política: un alegato por la tolerància y critico con los partidos. Una d’elles és el sistema de representació política. Ja d’entrada la qüestió de la representació s’hauria de discutir perquè en el moment que un busca qui el representi sembla com si ell mateix no sigui capaç de representar-se a si mateix, és com si cadascú no es pogués fer càrrec de la seva pròpia responsabilitat política. Carmena es pregunta si els partits polítics són les estructures adequades per generar aquestes persones que després ens han de representar. D’altra banda, és necessari que ens representin o moltes de les coses que fan els nostres representants les podríem fer directament nosaltres? Massa sovint els partits no són més que màquines de confrontació política i el que necessitem és suma de parers, les idees del contrincant poden ser més interessants que les pròpies per tal de servir millor la ciutadania i això és el que importa.

Segons Carmena els partits polítics ofeguen la voluntat, actuen homogeneïtzant idees, imposant opinions, donant instruccions que s’han d’acomplir, tallant tota creativitat perquè “las idees estan enlatadas”. Explica que en campanya electoral el partit dona a tots els candidats l’argumentari del qual no ets moure si vols seguir la disciplina de partit. D’altra banda el que succeeix en els partits és que es distingeixen poc entre ells, massa sovint dreta i esquerra tenen visions semblants, aleshores per distingir-se entren en desqualificacions i insults. Parlant de partits Carmena fa una al·lusió als que van significar en el seu moment els partits de classe, que aleshores sí que van tenir el seu sentit perquè van tenir la capacitat d’incorporar a la vida política les classes més baixes de la societat. Avui dia ja no tenen aquesta funció i malgrat hi ha gent que necessitaria que se la representés els partits actuals no acompleixen aquesta funció.

La idea central que surt en tota resposta que Carmena dona a les preguntes que li dirigeix Juncà és que cal, per una banda, establir diàleg amb tothom, sigui de l’espectre polític que sigui, i de l’altra que cal tenir molta cura de les institucions. En democràcia les institucions s’han de cuidar i s’han de tractar amb educació. Diu Camena que l’educació és una manera de cuidar. Parla de l’educació en el sentit de “bona educació” és a dir, tracte de respecte, bon gust, bones maneres, etc.

Preguntada sobre el poder que té un alcalde Carmena diu que la sensació era semblant a la de ser presidenta d’una comunitat de veïns en gran. Parla de l’habitual sublimació del poder polític, quan en realitat el poder que es té no és tant com sembla. No eludeix cap pregunta, dona resposta sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial dient que, si es seguís la llei, no hi ha cap motiu per frenar-ne la renovació; tot és una qüestió de voluntat política.

Pel que fa la seva opinió respecte a la proposta de llei d’Amnistia, diu que no havia reflexionat seriosament sobre aquest tema fins fa poc. En posar-s’hi i saber que constitucionalistes ben preparades, com la Carmen Calvo, deien que és inconstitucional, es va rellegir la Constitució i no hi va trobar cap element que permeti dir que l’amnistia sigui inconstitucional, cosa que la porta a dir que estaria bé que tots els que han dit que ho és, rectifiquessin les seves afirmacions. També va recuperar idees de Concepción Arenal sobre el Dret de gràcia i elogia l’obra d’Arenal, posicionant-se al seu costat i afirmant l’amnistia té aspectes positius i d’altres de negatius, però que és necessària. En tot cas. El que cal és explicar-ne bé les raons i el que suposa.

Parlant de l’amnistia fa una reflexió a l’entorn del que interessa i importa a la ciutadania i fa notar que entre les coses que més preocupen a la població no hi ha l’amnistia, que ocupa, diu, el lloc trenta-dos. El que haurien de fer els polítics és treballar per millorar la vida de la gent, per humanitzar la política.