Nascuda a Barcelona el 1973, filòsofa i assagista, actualment és professora de la Universitat Oberta de Catalunya. Va ser professora titular de la Universitat de Saragossa durant quinze anys i també ho ha estat de la Universitat Pompeu Fabra. Impulsora de projectes alternatius com Espai en Blanc, una aposta valenta per fer del pensament filosòfic una pràctica experimental i col·lectiva que se sustenta en una relació compromesa. Des del 2016 forma part del col·lectiu de professors del Programa d’Estudis Independents del MACBA i dirigeix l’Aula Oberta de l’Institut d’Humanitats del CCCB.

Escola d’aprenents (2020. Barcelona: Galaxia Gutemberg) És un llibre que parla de la vida, de com la construïm i de com la malbaratem, de com podem assajar formes de convivències distintes o de com el capitalisme cognitiu ha estès la seva hegemonia en tots els camps, arribant a l’últim racó de cada pensament. De manera que si volem aprendre a dialogar enraonadament ens anirà bé conèixer-ne els seus supòsits i esbrinar si encara ens queden motius per a la ingenuïtat i el pensament lliure. No és un llibre que parli de política ni de democràcia, de manera que, d’entrada, no seria un llibre a recomanar des d’En-Raonar per construir democràcia però no podem deixar de recomanar-vos-el perquè parla de tot allò que és essencial aprendre a la vida.

Marina Garcés a Escola d’aprenents construeix un itinerari excel·lent perquè posem la mirada sobre l’educació i per tant sobre el sentit de la vida. Parteix d’aquelles preguntes que mai s’haurien d’obviar: per què aprenem? Amb qui i sota quin horitzó de sentit? O aquesta altra: com educar? que Garcés converteix en : com volem ser educats? (pàg. 20)

Marina Garcés es pregunta com educar com nosaltres ens preguntem com volem viure una vida democràtica en convivència. És justament aquest un punt, d’entre molts altres, de coincidència entre el que escriu Garcés i el que des d’En-Raonar desitgem: construir junts una vida amb sentit, viscuda des la màxima llibertat possible.

L’educació és el substrat de la convivència i l’escola l’espai en el que s’assagen formes de vida possible, maneres d’estar junts els uns amb els altres. L’escola com espai públic és lloc d’aprenentatge polític perquè és espai de convivència. Però per construir una bona convivència caldrà dotar-se de maneres de fer que evitin una societat de la qual s’expulsa, es margina o es converteix en residu part important dels seus membres. L’aposta tan reclamada de l’escola inclusiva és un miratge, que sovint només enlluerna provisionalment donant veu a noves metodologies que algú ven i algú compra només amb l’interès que res canviï. No pot haver-hi cap escola inclusiva en una societat que exclou i expulsa. D’aquí que Garcés es pregunti també: Qui pot arribar i qui pot acollir en un règim de l’expulsió permanent? Com educar en l’art de l’hospitalitat quan els contextos compartits es difuminen? (pàg. 55) En aquesta línia els capítols 4: A quatre mans i 5: Elaborar la consciència són capítols que replantegen del tot els principis educatius de molts corrents pedagògics actuals. Es pregunta: fins on s’ha d’estimar, protegir i guiar perquè les criatures arribin a ser elles mateixes? O: fins on cal forçar l’altre perquè arribi a ser lliure?

Potser un dels capítols més interessants perquè es pugui mirar moltes de les situacions actuals és el 6: Atreveix-te a no saber. Garcés ens acompanya en un itinerari també insòlit en el discurs pedagògic oficial. Seguir el discurs de les competències no és més que seguir el discurs del “que cadascú s’exploti a si mateix” (no ho diu ella, és una interpretació!) perquè estem en “guerra de cervells” i cal competir per ser el millor. I si aquest aprenentatge no fos útil per aprendre a viure junts? La pedagogia moderna fuig d’allò que hauria de ser prioritari i això passa per preguntar-se: quins aprenentatges ens permeten elaborar una consciència i començar a pensar per nosaltres mateixos i amb els altres?

En fi, que es fa molt  difícil recomanar algun capítol d’un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a tota la classe política sense excepció, tinguin o no tinguin la capacitat d’entendre’l! I per descomptat que l’han de llegir i compartir reflexions tots els professionals de l’educació (si és que això es pot dir així). És un llibre per ser llegit, encara que a cops trasbalsa perquè s’hi intueix un cert alè de desesperança, tot i que fa l’esforç de mantenir alguna escletxa oberta a la possibilitat.