Lectura d’alguns capítols del llibre «Pandemocràcia» de Daniel Innerarity. A partir de la lectura dels capítols 5 i 6 d’aquest llibre hem fet una conversa de la qual se n’ha tret aquest resum:

Resum del que s’ha parlat el passat 20 de gener de 2021

Capítol 5. La crisis de las generaciones

Un capítol molt interessant però en el que moltes idees només queden apuntades. Si s’ha llegit Teoría de una democracia compleja, en aquest Pandemocracia només queden apuntades algunes idees-força.

El món actual i en especial la pandèmia ha demostrat que és una amenaça permanent per a la gent gran, potser en la mateixa intensitat que la crisi climàtica és una amenaça per als més joves. En aquest sentit es parla de la urgència de fer polítiques que no mirin només el més immediat sinó que evitin la “colonització del futur”. Les generacions dominants, les que ostenten el poder han de pensar en totes les altres i això pot ser que requereixi un nou “pacte social”.

El deure moral obliga a defensar els interessos d’aquells que amb prou feines poden fer-ho perquè ja no disposen de forces, ànim, salut, etc., i els d’aquells altres que encara no poden fer-ho (infants, adolescents …) En el debat s’ha fet notar que l’actual crisi, com totes les altres, evidencia que no tothom és castigat de la mateixa manera, que sol ploure sobre mullat, però també s’ha parlat del fet que totes les crisis provoquen reconciliacions i moviments solidares.

Cap democràcia pot ser una democràcia avançada si no té capacitat inclusiva i la practica fins allà on pot en cada moment.

Capítol 6. Democracia en tiempos de pandemia

Es fa notar d’entrada el to sever que en algun moment pren el capítol en criticar la visió d’alguns filòsofs actuals, potser el que destaca més és la crítica cap a Slavoj Zizek, capaç de seguir prometent una ruïna del capitalisme que no arriba mai. Però també recorda Giorgio Agamben, Byung-Chul Han o Yuval Noah Harari. No s’hauria de ser rotund, cal ser modest i prudent.

No és, doncs, atzar que Innerarity parli de la necessitat de modèstia per encarar les problemàtiques actuals i recurrents que pateix la democràcia. És així que planteja el capítol al voltant de tres eixos, tres problemàtiques de relleu: a) l’excepció, b) l’efectivitat i c) el canvi social.

  • L’excepció. En tota situació cal acceptar la contradicció i cal aportar justificacions a l’hora de prendre decisions. Tota contradicció ens farà encarar les qüestions de la teoria de la  complexitat i no de la simplicitat ni la simplificació. Tota justificació haurà de tenir una sòlida argumentació científica, cal expertesa.

Viure en un estat d’excepció no ha de significar “renunciar al ejercicio de la razón y privarse de los beneficios de una deliberación serena y leal”

Donar valor al pluralisme en tot moment perquè el pluralisme és una exigència normativa en tota democràcia però també perquè és un principi de racionalitat.

En aquest sentit tornar a posar de relleu conceptes que ja havíem comentat en els primers capítols sobre el saber distribuït i el poder descentralitzat.

  • L’eficàcia. Els sistemes democràtics tenen molts problemes d’eficàcia i això pot portar a pensar que sistemes autoritaris, com Xina, poden ser molt més eficaços a l’hora de resoldre problemes com l’actual crisi sanitària.

En no poques ocasions el problema no està en l’eficàcia o la manca d’ella, com bé s’ha fet notar en la conversa, hi ha hagut democràcies que han estat molt més eficaces que altres. Part important de la problemàtica està en la manipulació informativa. Tota democràcia avançada ha de comptar amb “transparència informativa” un criteri al que no aspirem els sistemes autoritaris i les democràcies il·liberals.

Un element clau per a la reflexió: l’eficàcia no sol ser un valor per a les democràcies liberals i menys per a les esquerres, que solen valorar molt més la igualtat o la participació.

  • El canvi social. Tota democràcia avançada s’hauria d’entestar a fer possible la transformació social , he de ser una intenció que condueixi l’acció.

També en aquesta part del capítol es fa sentir la crítica cap aquells que encara prediquen “grans revolucions”. El temps de grans canvis fets de manera brusca hauria de desestimar perquè sacrificaria la pròpia democràcia. Les alteracions que ens donen a dia d’avui tenen poc a veure amb les del passat.

Si els grans problemes tenen solució, aquesta només pot venir del conjunt de la humanitat: “si esto tiene algun remedio, serà resuelto por la humanidad en su conjunto, no por quienes pretendent ostentar el privilegio de su representación”.

Granollers, 22 de gener de 2021