Com sortir del pantà?
Aquest és el títol triat per en Josep Ramoneda per la xerrada que En-Raonar vam proposar pel passat 23 d’octubre de 2019 a les 7 de la tarda a la Sala Tarafa.
La d’en Ramoneda és una de les veus més solvents per parlar de la situació actual. Periodista, filòsof i escriptor. Fou més de vint-i-dos anys director del CCCB, president de l’Institut de la Recherche et de l’Innovation (IRI) de París des del 2009 i director de La maleta de Portbou, revista d’Humanitats i Economia fundada amb la idea de contribuir al debat sobre el món actual i el seu sentit.
Al grup En-Raonar ens va semblar que en Ramoneda és una veu d’autoritat, que podia apuntar línies de reflexió i d’acció per fer passos a favor del diàleg i la convivència democràtica. Tot i això alguns dels assistents van sortir “amb gust de poc” i és que ara mateix a tots ens anirien molt bé unes quantes receptes de grans cuiners i trobar els ingredients adequats per cuinar els plats que necessitem per a una bona alimentació. A la cuina les receptes van bé, tot i que el toc de gràcia final el sol posar el cuiner i sovint no figura a la recepta. En política hi ha molts ingredients i cada recepta s’ha d’adequar a cada grup de comensals, sabent que els gustos són personals i que mai es pot cuinar a gust de tothom.
En Ramoneda va fer notar que la problemàtica Espanya-Catalunya no es pot analitzar, i menys resoldre, sense tenir present altres factors contextuals que la fan més complexa la resolució. La forma com ha variat el model de capitalisme, el retrocés a nivell global en qüestió de drets i llibertats personals, els efectes de la crisi econòmica iniciada el 2008, etc., han fet que cerquem aquell futur que no tenim en nous passats, que desitgem recuperar paradisos perduts com si fos possible tenir-los a disposició. En aquest marc de desenganys, diu Ramoneda, l’independentisme ha permès trobar allò que la Marina Subirats qualifica d’utopia disponible i ha convertit quelcom complex en un somni possible i a l’abast. En la concreció de com s’ha anat podrint la situació, Ramoneda destaca que, a la tradicional incapacitat de l’Estat espanyol per construir un model d’estat aglutinador de les diferents sensibilitats nacionals, s’hi ha sumat els cinc anys de silenci de Rajoy (2012- 2017), que han deteriorat de manera difícilment reversible la relacions. Veu molt gruixut i perillós que “Ara mateix el poder judicial està per damunt dels altres dos poders, el legislatiu i l’executiu” i ho destaca com un dels danys més greus que pateix la democràcia espanyola i en aquest sentit la Sentència és nefasta.
Afirma que la manca de polítics amb capacitat per enfrontar-se als seus és el que fa que les solucions no siguin fàcils. Els independentistes no poden fer passos endavant si no disposen de quatre elements fonamentals, diu Ramoneda: a)Majoria suficient, b) Capacitat insurreccional, c) Recolzament dels poders econòmics i d) Recolzament de països estrangers
L’existència d’un nacionalisme espanyol recalcitrant i incapaç de reconèixer-se com a tal és un altre dels problemes plantejats i és un dels elements que enquista les possibles solucions. És una confrontació de nacionalismes.
Els dirigents polítics haurien de fer seva la regla d’or de tota bona política i que és: tenir sentit de l’ocasió (cal aprofitar el moment oportú) i sentit de les pròpies forces (quina és la correlació de forces?). Si no es disposa d’aquests dos elements, qualsevol fabulació, somni o utopia es pot presentar com una realitat assequible.
En fi, sembla que potser no ens hauria de preocupar el que va deixar de dir en Ramoneda i en canvi potser ens hauríem d’ocupar de com, des de la ciutat, podem fer accions que tinguin present les seves reflexions. Els problemes que tenim plantejats a dia d’avui són complexos i no es redueixen a la relació Catalunya-Espanya. Aquesta mala relació n’és un dels símptomes però les problemàtiques que patim tenen moltes altres cares. Cal que les anem descobrint, si és que realment volem és reforçar la democràcia.
En tot cas, en Ramoneda ens animà a començar a crear complicitats amb ciutadans i ciutadanes del territori espanyol que pateixen igualment retallades de drets i llibertats. I ens esperonà a començar trencar fronteres. Les que més fàcilment podem trencar són aquelles que tenim a la ciutat. No podem trencar les que estan allunyades de nosaltres però podem anar picant els murs de les que hem construït entre nosaltres i evitar construir-ne de nous.
Granollers, 25 octubre de 2019