El passat 19 de maig vam fer la darrera de les converses que des d’En-Raonar hem proposat aquest curs dins del cicle Democràcia i pensament.
Aquesta vegada els convidats foren la Núria López Sans i en Manel Ferri Tomàs. Va presentar en Ferran Polo, periodista del 9Nou. Van assistir a l’acte unes quaranta persones.
En Manel Ferri va començar amb una dada impactant “tenim poques possibilitats, penseu que ens gastem 52 mil milions d’euros important petroli i gas i que el 82% el comprem per ser cremat”
Tots sabem de la finitud dels recursos naturals i tots coneixem que cal cercar alternatives al petroli i al gas, en especial des que ha esclatat la guerra d’Ucraïna, malgrat no sembla que estiguem disposats a canviar de model amb l’agilitat que seria necessària.
Es va parlar molt del dret que tenim com a ciutadanes i ciutadans a moure’ns, a desplaçar-nos, però també es va incidir molt en que sovint la mobilitat és com deia la Núria López una qüestió, de justícia social: no tots els col·lectius, no totes les persones tenen accés a tots els mitjans de transport. I parlant de justícia social va aparèixer en la conversa la idea d’accessibilitat. Del que es tracta, deien , és que cada ciutadà i cada ciutadana tenen dret a disposar de tots els serveis i perquè pugui ser així és imprescindible que siguin accessibles. Aquí és on neix la idea de “la ciutat dels quinze minuts”.
En Manel Ferri diu “la mobilitat més sostenible és aquella que ens impulsa a no moure’ns o a no fer-ho amb cap aparell mecànic” Aquest hauria de ser el principi essencial per pensar la mobilitat.
No oblidem, afegeix la Núria López, que la contaminació, especialment provocada pel vehicle privat, provoca mort. La contaminació mata i qualsevol vehicle contamina. I el 54% de la mobilitat es produeix en vehicle privat. És clar que cal prioritzar el transport públic, donant preferència a tramvies per damunt de metro, a tren per damunt de cotxe o busos. I en el cas de la mobilitat personal, bicicleta.
Es va parlar molt de les incoherències que encara hi ha. Per exemple fins fa ben poc es donaven incentius per renovar cotxes, per què no es donen per comprar bicis? Per què no s’incentiva el vehicle no de propietat sinó compartit? Per què a les estacions de trens no s’anuncia clarament la xarxa de transport públic que es pot trobar per moure’s per una ciutat? Per què hi ha trens que no estan preparats per acceptar bicis?
En Manel Ferri arriba a la conclusió que els poders públics no valoren el transport públic. També és de l’opinió que hom pensa que el transport públic és poc fluid i car perquè se’ns ha inculcat la idea que el vehicle privat ens dona més llibertat. “Ens pensem que comprant el cotxe i pagant la benzina ja n’hi ha prou, però no es té present el desgast del cotxe, pàrquing, revisions i totes aquelles despeses que tothom assumeix sovint sense comptabilitzar-les” De la mateixa manera pot passar amb els retards, si un tren de rodalies té incidències immediatament hi tenim periodistes a informar, quan s’informa de la mateixa manera dels retards constants que hi ha en cada vehicle privat?
La Núria López insisteix molt en la idea que el transport públic és un espai d’integració perquè és un espai compartit per persones de totes les edats, procedències i poders adquisitius.
Els dos fan notar la dèria dels governants per fer més i més carreteres o més carrils en les que ja existeixen i que la filosofia ha de ser una altra radicalment diferent. Cal espais clicables, amb arbrat per a no morir de calor, sempre que sigui possible. I també comparteixen la idea que cal un nou urbanisme verd i que hi ha molt marge per pensar i executar polítiques de mobilitat sostenibles, perquè s’està fent molt poc.
Ha estat un gran error treure peatges: més desgast de les carreteres, la conservació de les quals pagarem tots i no qui les utilitza, més accidents, més morts.
El gran problema sol ser que qui ha de pensar polítiques de transport públic, diu Ferri, les pensa des del parabrises del cotxe i que no tenim lideratge ferm en mobilitat.19