En-Raonar hem encetat el cicle d’aquest 2021-2022, Democràcia i pensament, amb la conversa entre Josep Ramoneda i Xavier Morlans que amb el títol El paper de la religió en una societat democràtica, han fet les seves reflexions el dia10 de novembre de 2021
Josep Ramoneda, llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, periodista, i escriptor, és una de les veus més solvents per parlar de la situació actual de les democràcies liberals i per veure’n les possibles amenaces i reptes. Xavier Morlans és capellà, és Doctor en Teologia, per la Universitat Gregoriana de Roma. Professor de Teologia Fonamental a la Facultat de Teologia de Catalunya i vicari de la parròquia Hospital de Campanya de Sta. Anna a Barcelona.
El debat fou serè i articulat amb rigor per part dels dos conversadors i potser va versar més sobre l’existència o no existència de Déu que sobre el paper de les religions en una societat democràtica. Per això, bona part dels assistents sortien amb el regust que no s’havia donat resposta al que cercaven en l’acte: poder trobar elements de col·laboració entre laics i creients per enfortir una democràcia que resta en perill. En tot cas el plaer d’assistir a un debat intel·lectual de nivell va confortar la major part dels presents.
En Josep Ramoneda, després de mostrar el seu desencís i pessimisme pel risc que ell pensa que correm d’anar a parar a un autoritarisme postdemocràtic i va insistir, des de les primeres paraules, en la necessitat d’enraonar i poder-ho fer sempre en un marc legal capaç d’assegurar tots els drets fonamentals de tots els individus. Enraonar, digué, “té una dimensió transitiva i és la base de la convivència amb capacitat inclusiva”
Ja entrant en matèria en Ramoneda perfilà la seva línia argumental en el fet que Déu, és una més de les construccions humanes. Pel que fa les religions, pensa que en el moment que es posen en dubte solen aparèixer ideologies absolutistes i totalitàries entre moltes altres raons perquè la condició finita i vulnerable de l’ésser humà el fan cercar sentit a la vida.
L’argumentació de Ramoneda en el decurs de la conversa gira al voltant de quatre eixos que anirà desenvolupant.
- La condició precària de l’ésser humà li fan imprescindible construir-se un sentit, el sentit de la vida i el pot trobar en les religions. ”Encara que la vida no tingui sentit, el sentit és essencial per a la vida”
- Estem en un món en el que sembla que no hi ha límits i la condició humana és limitada.
- S’ha perdut la idea de progrés i ens hem instal·lat en una mena de present continu. Totes les novel·les són diatòpiques, no hi ha la idea de progrés possible. No hi ha demà. D’aquí la necessitat de cercar sentit on sigui, en noves religions, negacionismes, sectes, etc.
- M. Foucault ja deia que tota relació és una relació de poder, fins i tot aquella que s’estableix en les relacions amoroses, per exemple entre pare i fill.
La primera intervenció de Xavier Morlans posa en evidència que qui parla no ho fa a títol personal sinó en nom d’una religió i d’una comunitat eclesiàstica a la que serveix. Fa al·lusió als pecats comesos per ministres de l’Església i en demana perdó per aquells vinculats a la Guerra Civil espanyola.
Entrant en matèria de conversa apunta que la primera qüestió rellevant és tenir present la dimensió humana d’ésser lliure que, per consciència i respecte, ha d’admetre i respectar als laics i la seva dignitat i el seu pensament. I apunta tres eixos que després no acabaran de desenvolupar-se perquè s’animarà cercant arguments que ens validin l’existència de Déu. Els tres eixos plantejats i que haurien de servir per justificar el paper de les religions en un sistema democràtic són:
- Aportacions a un debat intel·lectual, que cerca sentit a l’existència.
- La possible aportació de valors ètics que pot fer la religió
- La possibilitat que la religió funcioni com un element de cohesió de la humanitat.
Desenvolupant la primera de les premisses diu que tot argument pot funcionar en les dues direccions. “Hi ha molts arguments per no trobar sentit a la religió, però l’ésser humà segueix necessitat de sentit, la religió pot ser una ficció necessària i si hi ha tanta necessitat de sentit podria ser que fos perquè hi ha un sentit superior en el que creure”
A partir d’aquest punt les intervencions d’un i altre es van creuant, rebatent-se arguments. Potser dos dels punts més situats als antípodes entre el laic i el creient és la concepció del poder-amor i la del mal.
Diu Ramoneda: “La creença religiosa no passa per casualitat sinó que també és una forma d’organitzar la vida política. De fet en l’escenografia del poder hi ha un regust religiós important. Déu és una metàfora del poder. En el Llibre de Job es veu clarament que el poder diví no té cap necessitat de justificar-se i també que el poder és imprevisible. Qui mana ha de mostrar que s’ho pot permetre. Déu és la metàfora del poder. I pot deixar fer el mal sense aturador”
I Morlans: Déu, l’ésser més perfecte, és un ésser que conté la capacitat de donar i de rebre. Permet el mal perquè ens ha fet lliures. Podem pensar en una experiència còsmica de paternitat/maternitat i que com tot pare terrenal, si vol deixar que els fills siguin lliures, no els pot obligar a estimar-lo ni a fer el que ell desitja.
Ramoneda: Quin sentit té l’existència de Déu si pot molt ben ser que tot sigui producte de l’atzar.
Morlans: és un misteri i un problema es pot resoldre però un misteri no!
“El gran avantatge de Déu és que és invisible” (Ramoneda) i no li podem demanar responsabilitats.
Després d’unes quantes intervencions del públic, totes elles molt en la línia del que s’havia anat debatent, s’acaba amb una pregunta del grup EnRaonar i les corresponents respostes dels dos conversadors:
Al senyor Ramoneda li preguntem: què s’ha de demanar a les religions en una societat democràtica? Al senyor Morlans: què pensa que poden aportar les religions a una societat democràtica. La resposta d’en Ramoneda: que respecten les lleis i normes de la societat laica fonamentada en un Estat de dret, respecte als Drets Humans. La resposta d’en Morlans: esperança.