En Jordi Armadans i na Pamela Urrutia són dues persones que treballen per la pau i la resolució noviolenta de conflictes i conversen sobre la situació entre Israel i Palestina. A l’acte hi assisteixen un centenar de persones.

En Jordi Armadans i Gil (Barcelona, 1968) es politòleg (llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Teoria Social i Política per la Universitat Pompeu Fabra) i periodista (llicenciat en Ciències de la Comunicació per la UAB).  Ha treballar  de director de FundiPau (Fundació per la Pau), del 1996 al 2022 una ONG que promou una cultura de pau, mitjançant l’educació per la pau, el desarmament i la resolució noviolenta dels conflictes.

Na Pamela  Urrutia Arestizábal  és Llicenciada en ciències de la informació postgraduada en Comunicació de Conflictes i Pau i màster en Relacions Internacionals. Investigadora de l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB. Especialitzada en pau i conflictes en el nord d’Àfrica i Mitjà Orient- La seva anàlisi dels conflictes sempre contempla una perspectiva de gènere, especialment present en qüestions de desplaçaments forçats de la població. Vicepresidenta de la Liga Internacional de mujeres por la paz y la libertad -WILPF-Espanya-

Resum de la conversa

La primera part de l’acte Urrutia fa una exposició de la situació actual entre Palestina i Israel i fa notar tot seguit d’aspectes que poden permetre entendre un xic millor el que passa.

  • Un dels elements fonamentals des del seu punt de vista és la paràlisi diplomàtica existent des de fa molt de temps. Cal recordar que han passat 30 anys des dels acords d’Oslo i que aquells acords s’han mostrat absolutament fracassats. Mai s’ha concretat res d’això dels dos estats i ni EUA ni Europa han explorat les possibilitats d’acords que puguin durar.
  • Un altre element a tenir present és el continu assentament de jueus en zones palestines. A Cisjordània s’ha passat de 200.000 l’any 2007 a més de 7000. 000 en l’actualitat.
  • Palestina és, cada vegada més una realitat fragmentada. a) a Gaza la meitat de la població és població refugiada. b) Cisjordània no és un territori homogeni, que a més a més està farcit de controls, passadissos, etc. c) Jerusalem Est també està essent sotmesa a un procés constant de judeització. d) En els països veïns hi viu un bon contingent de palestins refugiats
  • Els governs israelians estan cada vegada més escorats a la dreta i han perdut la vergonya a dir el que pensen i no s’estan de dir que volen ocupar tot el territori de Palestina.
  • Certament en els darrers anys hi havia senyals d’alerta, s’havien incrementat el nombre de morts.

Mots analistes coincideixen a dir que Hamàs ha volgut posar en primera línia d’atenció el seu cansament per les contínues pressions d’Israel. Pensem que en els darrers 15 any, abans del 7 d’octubre d’aquesta any, hi ha hagut més de 6.000 morts i d’aquests el 96 % són palestins i d’ells un 68% són dones o infants.

Ja entrant en la situació concreta, derivada de l’atac de Hamàs perpetrat el 7 d’octubre s’han produït reiterades vulneracions del dret internacional vigent i sembla que ja ens hi hem avesat. S’han denunciat crims de guerra i possiblement podrà prosperar denúncia per neteja ètnica i genocidi. En aquest sentit la Cort Penal Internacional ja té un expedient obert des del 2014

Reporters sense Fronteres també han fet una denúncia per la quantitat de periodistes mort. Sembla molt sospitós que molts dels mort ho hagin fet en el seu domicili. Sembla que hi ha un gran interès per controlar la narrativa.

En 7 setmanes s’han hagut de desplaçar forçosament 1,600 000 persones.

En la segona part és Armadans que fa una exposició, que divideix, al seu torn, en dues parts  En primer lloc exposa el que ell en diu lliçons que en podem treure i les mirades que tenim sobre aquest conflicte des de casa nostra.

Pel que fa les lliçons que en podem extraure de cara l futur i a futurs conflictes:

  1. No podem deixar podrir els conflictes. Fa 30 anys era difícil la solució. Ara ho és molt més. D’aquí a un temps encara ho serà més. Els conflictes s’han d’afrontar d’immediat! Cada vegada hi haurà més gents afectada pel conflicte.
  2. No podem deixar passar les vulneracions de DDHH. Portem uns 25 anys de carrera per qui és el més capaç de vulnerar més les “lleis de la guerra”. El dret humanitari s’ha d’exigir.
  3. No podem tolerar el festival d’hipocresia que podem escoltar de molts líders mundials i de no pocs de més propers.
  4. Cal transformar l’ONU en un organisme que permeti una autèntica governança mundial. No pot ser que el Secreari General de l’ONU, Antonio Gutierres (l’únic en tot aquest conflicte que ha fet i dement alguna cosa assenyada) hagi d’implorar ajuda humanitària a les potències.
  5. Hem de procurar veure tots els conflictes. Hi ha conflictes que els veiem i altres que ens passes desapercebuts.

I això enllaça amb les mirades cap als conflictes, que hauríem de procurar  que tinguin una mica de rigor i una gran capacitat d’anàlisi des de la complexitat dels fets. És important que prenguem consciència que tant a Israel com a Palestina hi ha una gran diversitat humana, que no tots són x o z, en cadascun dels dos bàndols hi ha des d’extremistes i fonamentalistes fins a grans defensors de la llibertat i els DDHH.

Sempre s’ha d’anar molt en compte amb les simplificacions i seria bo que reconeguéssim que les persones normals, el ciutadà corrent, també practiquem la hipocresia.

Sovint als que treballem temes de resolució de conflictes i de pau se’ns qualifica d’ingenus i s’hauria de tenir present que en termes de racionalitat tot això és una desmesurada irracionalitat. És feridor constatar com encara hi ha israelians i palestins, tocats per la mort de familiars, que són capaços de treballar per la pau

Després d’aquestes dues exposicions l’un i l’altre atenen les preguntes del públic que tenen força relació amb les alternatives que es puguin obrir i el paper que pot jugar i el que hauria de jugar l’ONU. En tot cas en Jordi i la Pamela tenen clar que no es pot parlar de la formació de dos estat sense entrar a concretar com es pot arribar a articular aquesta proposta. I també estan d’acord a dir que, malgrat totes les dificultats o els errors comesos per l’ONU s’ha de valorar el seu paper i pensar que dins de l’ONU hi na molts organismes que treballen de valent i en defensa de la conservació dels DDHH.