Daniel Innerarity (2020) Una teoría de la democracia compleja. Gobernar en el siglo XXI. Barcelona: Galaxia Gutenberg
La mirada i la paraula d’un filòsof sobre la vida política sol ser especial a l’hora d’analitzar aspectes profunds de la vida en comú, això que la mateixa Hannah Arendt deia que és la política: “l’art d’estar junts”.
A Una teoría de la democracia compleja Innerarity fa un recorregut minuciós de tots aquells aspectes que haurien de bastir una vida política nova, que es dotés d’unes estratègies i procediments adients a la situacions de màxima complexitat que se solen viure avui, una política preparada per encarar els reptes que suposa la vida en comú en el segle XXI.
El recorregut comença fent notar l’absència i la necessitat d’una teoria capaç d’assumir el reptes d’una realitat complexa. Innerarity diu que cal una teoria política nova i complexa per adaptar-se a la nova realitat que també ho és. Cal abandonar els vells conceptes i vells procediments perquè no té cap sentit que “un seres humanos dotados de sutileza neuronal se organicen políticamente de una manera tan rudimentaria”. Primera lliçó doncs: necessitem una nova teoria política, que ell mateix s’encarrega d’apuntar en els diferents capítols
A partir d’aquesta primera premissa, aquesta primera lliçó, organitza el llibre en tres capítols:
- La comprensión de la complejidad
- El Gobierno de las sociedades complejas
- Democratizar la democracia
- La comprensión de la complejidad
No es pot fer una teoria per a una democràcia complexa si no s’entén, per una banda que no té sentit encarar de manera simplista problemàtiques complexes i de l’altra que nosaltres mateixos formem part de sistemes vius altament complexos. D’aquí que un dels elements que crida l’atenció és el seu interès en aproximar l’anàlisi polític a formes de fer de les ciències de la vida i del medi natural.
“Se trataría de superar la visión mecanicista y determinista que piensa en regularidades previsibles y efectos causales porque dicha concepción nos impide entender la co-evolución, las consecuencias no intencionales, el aprendizaje, el colapso, es decir los modos en que interactúan los agentes en entornos complejos.”
El que desgrana en aquest capítol és la necessitat de canviar de paradigma per centrar la mirada no en els elements individuals sinó en els components dels sistemes, els diversos sistemes, fent més atenció als comportaments col·lectius i als resultats de les interaccions entre diferents col·lectius.
En el capítol podem aprendre conceptes vells ara posats al servei de la comprensió política i qui sap si al servei d’una nova forma de fer política. Conceptes com “emergència i sistemes emergents” “aproximació policèntrica” “confusió de sabers” “model d’indicis i els riscos” “gestió de la incertesa” “dinamicitat”, “complexitat com a contingència, interacció i interdependència” etc. Tot un nou vocabulari si entenem que estem parlant de ciència política. Vocabulari nou per a models nous de governança. Segons aquesta manera complexa i nova d’entendre la política el millor govern ja no és aquell que ha arribat al poder per una forta majoria i que aconsegueix estabilitat sinó aquell que té la “capacitat de decidir sota pressió, sota condicions de contingència desbordades”.
Malgrat el llibre es publica el gener del 2020, en molts moments es té la sensació que Innerarity ja contemplava l’escenari en el que s’han hagut de moure els governs per l’impacte de la COVID-19.
- El Gobierno de las sociedades complejas
El progrés, tecnològic, científic i econòmic han portat a una progressiva complicació de les coses, no a una simplificació. Si bé la complicació no és complexitat, però sí que ha comportat major diversitat en tots els aspectes de la vida, cosa que ha derivat en una elevada complexitat de fenòmens i interaccions.
Com en el capítol anterior aquí ens trobem amb un reguitzell de conceptes, cadascun dels quals requeriria una anàlisi en profunditat. Comença amb una afirmació: “mi propuesta de narración me permite vislumbrar en ese futuro no tan lejano todo lo que se construya de positivo para la convivencia política en el siglo XXI será en términos de diferencia reconocida. Ni la imposición, ni la subordinación ni la exclusión ni el unilateralismo son compatibles con una sociedad democrática avanzada. El mundo no camina hacia la separación, sino hacia la integración diferenciada.”
Entre altres, es revisa el concepte d’identitat, fent èmfasi en la idea que cada identitat és múltiple en si mateixa, entre altres coses perquè en cada identitat hi ha contingut un microcosmos que conté traces d’aquest macrocosmos que és la humanitat. Això porta Innerarity a afirmar que “toda mente y todo cuerpo se desarrollan a través de la cooperación, el conflicto, la tensión, la convergencia de subsistemas, partes, y autores que tienen lógicas, historias y objetivos diversos y a veces heterogéneos”. També ens parla del poder com un espai buit , lloc de trànsit i inestable, de la necessitat d’analitzar i comptar amb una “pluralitat” de poders, entenent que ja no és possible un poder singular. I en fi planteja la necessitat d’entendre la demos com una realitat reflexiva, discutible, revisable i oberta, de manera que cal cercar estratègies i procediments de renovació o modificació constant.
Potser el més interessant del capítol és la part que dedica al Govern com autogovern reconeixent que l’únic govern legítim és l’autogovern: “una sociedad madura es aquella que se autogobierna” Però per arribar a aquest estadi és necessari passar per processos d’autolimitació que s’assembla molt al que deia l’anarquisme pur: la responsabilitat neix en un mateix.
Els capítols 10 i 11 d’aquesta segona part són, possiblement el més interessant del llibre. En el capítol 10 “Gobernanza sostenible: la configuración política del futuro” planteja la necessitat d’una governança que no hipotequi la vida de les generacions futures, que la neurosi pel presentisme no impedeixi veure que un mal govern no ho és perquè no governa pel bé comú dels actuals votants sinó també quan no contempla les possibilitats de vida digna per infants i joves o per aquells que encara no han nascut. Aquí el repte és fer polítiques que portin “llums de llarga distància”, que no pensin només en el cicle electoral. El futur és un problema polític, que requereix una governança anticipatòria , per la qual cosa s’ha de dotar de veus, que poden convertir-se en institucions o consells de planificació, comissions de futur, equips de disseny, think tancks, etc., que tinguin la capacitat de no formar part de la política formal, ni dels cicles electorals per mantenir la seva imparcialitat i despartidització
En el capítol 11 d’aquesta segona part “Democracia de transformación” analitza les operacions que ha de fer la democràcia actual per ser una democràcia de major solidesa:
- Generar el canvi social que expressa la societat (democràcia de negociació)
- Evitar situacions indesitjables (impedir que passi allò que danya la societat)
- Configurar una subjectivitat capaç d’implementar les decisions polítiques preses. (fer que passi allò que és necessari)
3. Democratizar la democracia
En aquesta tercera part analitza la creixent necessitat que la societat sigui competent democràticament parlant, és a dir que no ens podem permetre la democràcia dels incompetents. El punt de partida és ben simple: una opinió pública no entengui la política no serà capaç de jutjar-la i serà una societat fàcilment instrumentalitzable o enviarà senyals errònies al sistema polític. Si hi ha crisi política és perquè no aconsegueix complir una de les seves funcions bàsiques: fer visible la societat, els seus temes i discursos, ni la imputabilitat de les accions i tampoc en facilita la intel·ligibilitat.
En aquest capítol parla també de la democràcia com una complicació i de la necessitat en algunes qüestions de simplificar per facilitar-ne la comprensió a una societat que necessita adquirir major competència política i que pot desvincular-se’n per aquesta manca de comprensió.
Un dels temes més interessant, que també lliguen molt amb el que hem viscut aquest darrer temps, és la necessitat de delegar en els experts, amb el perill que això pot representar perquè mai pot ser una confiança cega i sovint es pot produir una cacofonia d’experts i perquè el saber expert pot ser també un recurs persuasiu i instrumentalitzat per imposar uns determinats interessos.
Parla en el capítol 13 Democracia postelectoral de “democràcia insuficientment representativa” de “la democràcia dels altres” “democràcia intergeneracional” i de “democràcia ecològica” Són conceptes molt rics que amplien de manera substancial el concepte de democràcia que emprem habitualment.
Acaba el llibre amb una anàlisi de com hauria de ser això que ell en diu Democracia digital (capítol 16) i que l’obliga a proposar una “pequeña” teoria de la volatilitat i a fer una anàlisi de la política en l’era de les diverses xarxes socials,
Teló
Un llibre per llegir i rellegir, per pensar i repensar i sobretot per portar a debat, perquè tot el que s’hi tracta ens afecta de manera directa i ens podria ser útil per començar a refundar una democràcia que fa temps tenim a la UCI.
Maig 2020