Viure la democràcia en temps d’incertesa

Rubens o Goya i el seu Saturn devorant un fill: mireu aquesta imatge! Si el present ens és suportable és perquè no ens sentim ni antropòfags ni assassins. Però els adults ens hem menjat el futur dels nostres hereus, dels nostres fills i els nostres nets. Hem consumit el seu futur fins al punt que hem devorat la confiança que ens podien tenir.

 

Des de les protestes de joves pels carrers de París a principis del 2011, les convocatòries del 15M i el seu ressò, l’octubre del mateix any, en un miler de ciutats de tot el món fins les darreres manifestacions dels Fridays for future adolescents i joves no han parat de suplicar futur. Convocatòries diverses han reclamat mesures urgents, per exemple, contra la crisi climàtica. En la Cimera pel clima celebrada a l’ONU el setembre del 2019 es van convocar manifestacions a més de 150 països. Els lemes que ens obliguen a llegir i escoltar poden ser diversos però en el fons hi jau el mateix missatge: ens heu robat el futur, ens deixeu sense alternatives. I és que aquells a qui, en principi, la biologia els dona més futur ara han de viure amb l’angoixa de no poder-lo gaudir. Això ho hem aconseguit nosaltres, és responsabilitat nostra. Ens hem gastat el seu aire, la seva terra, la seva esperança!

Cert que per nosaltres tampoc ha estat fàcil, les coses se’ns han bellugat sota els peus, perquè tot canvia a ritmes de vertigen, en un ambient crispat, de desassossec i desolació en el que la incertesa i la impredictibilitat posa a prova la nostra capacitat d’adaptació. Hem perdut les brúixoles i els referents i tot just comencem a pensar que potser l’acció humana ha de servir per evitar qualsevol distòpia, més que per construir alguna utopia. El cert és que, d’ençà de la crisi del 2008, se’ns ha esfumat el futur, si més no la idea de futur amb la que hem crescut, ens hem educat i hem educat. En aquest panorama els polítics de torn s’entossudeixen a proposar-nos “nous passats”, com diu Josep Ramoneda, o s’arrapen a “utopies disponibles”, com diu Marina Subirats, perquè els seguim a ulls clucs. Potser la nova utopia consisteix a evitar el mal més que fer el bé. Potser ha de consistir en trobar afectes per resistir el dolor que ens infligeix el present.

Ja no podem esperar més evidències, ja no ens podem entossudir a pensar o creure com ho hem fet sempre, ens hem d’atrevir a pensar més enllà del que sabem. Aquest és el primer canvi que se’ns imposa, pensar de nou, un pensar nou. Sobretot pensar de nou la democràcia, perquè a força d’emprar la paraula l’hem buidat de sentit i no servei per aquest present. Ens cal un canvi de llenguatge o potser tornar a donar el sentit original a les paraules, que s’han anat desgastant amb el pas del temps i el mal ús. Potser ja no podem construir democràcia. Construir tenia sentit en un món sòlid, fins i tot en un mon líquid, però no en un món gasós. Bauman, que parlava de modernitat líquida, ja n’anunciava en els seus darrers escrits una gasificació que avui percebem arreu en el món de les accions: la incertesa domina el present, la rauxa i la volatilitat estan arrelades i el caràcter impredictible i vel·leïtós de l’acció humana fa agosarada qualsevol projecte a llarg termini. Tot és instantani, tot en un clic, tot en un like, tot en un tuit. Sí, certament, tot s’ha de pensar ad hoc perquè la complexitat dels fenòmens socials fa imprescindible actuar “en situació”. Però si canviem la finalitat de l’acció, l’acció serà distinta. No necessitem engreixar més narcisos enamorats de si mateixos, necessitem tenir cura de l’aigua en la que ells es volen reflectir perquè és l’aigua la que pot donar vida a tota la humanitat.

En aquest context la política ha de ser el camp de joc de la raó, però d’aquella raó que serveix l’home i no aquella raó que se serveix de l’home. Tota raó política ha d’aplicar-se amb sensibilitat humana. Raó sensible. Si ha de ser així l’important és viure la democràcia, no només viure en democràcia. La democràcia, com els valors s’ha de pensar, s’ha de sentir i s’ha de practicar, no és un mot per emprar llancívol contra cap adversari. Democràcia és avui un nom buit, segrestat pels poderosos de tot el món, els d’aquí i els d’allà, convertida en una màscara darrera la qual s’amaga l’explotació i la invisibilitat de molts éssers humans i el menyspreu cap allò que n’era original, l’interès comú. El capitalisme devastador ho ha filtrat tot i la democràcia s’ha deixat impregnar dels seus aromes.

La democràcia hauria de ser, com diu Pedro Olalla “La elevación de la igualdad a sistema político” (Olalla, 2018, De senectude política. Barcelona: Acantilado) i en el moment que es perd aquesta essència domina l’imperi i en el nostre present l’imperi és el capitalisme. De la democràcia (o de la manca de democràcia) que tenim podem dir que els altres, sigui qui sigui aquests altres, en tenen la culpa. Això consola però no ajuda! Només si assumim que tenim la democràcia que ens mereixem podrem apostar per una refundació democràtica. La convicció que de “tot el que ens passa en tenen la culpa els altres” és una convicció molt estesa i porta a entendre les coses des d’una concepció binaria: dreta/esquerra, encomia/política, herois/traïdors, nosaltres/els altres, independentistes/unionistes, etc.

Tampoc podem fonamentar la democràcia en els retrets o en el victimisme. Aquella parella que comença a fer-se retrets ens hauria de servir d’exemple per saber que aquestes mai són bones maneres per a la convivència, la parella no resoldrà els seus problemes i els fills se’n ressentiran. La cultura del retret posa en evidència la poca categoria humana d’aquells que els van llençant i alhora mina la responsabilitat i la capacitat d’acció d’aquells que assisteixen a l’espectacle. La cultura del retret ha d’anar pujant de to i força a pensar què més es pot retreure al contrincant, fent impossible la reflexió sobre els propis errors i desencerts.

Marina Garcés diu: “Davant la irreversibilitat del dany, ja sigui el terrorisme, ja sigui l’espoli econòmic, què significa el compromís i on apunta? (…) Podem fer alguna cosa més que tenir cura d’unes ferides que hauríem de poder evitar” (Garcés, 2018, Ciutat princesa. Barcelona: Galaxia Gutenberg). Viure la democràcia en present i vetllar perquè tothom pugui viure en democràcia significa orientar-se a través d’una pregunta senzilla i de resolució complexa: què té sentit fer? Pensar sobre l’acció que es vol emprendre ens pot permetre evitar allò que Ulrick Beck ja anunciava, que no tots els mals de les societats actuals són atribuïbles a causes externes, que cada societat és ben capaç de produir allò que no desitja. De manera que potser el primer element a posar damunt la taula hauria de ser una mirada cap a un mateix i cap al context més immediat. Què puc fer jo per anar en el sentit de l’interès comú?

Quin és el compromís que jo, ciutadana, adquireixo per evitar més danys als meus iguals i per no robar més futur als meus hereus? És ben clar que només podem actuar on som (on estem, residim) i amb la força que tenim, també ho és que sempre actuem amb tot el que som, pensament i emoció. Cadascú haurà de decidir per si mateix, però en el cas d’aquells que hem decidit dedicar la vida a l’educació no tenim massa possibilitats de tria, perquè l’educació és, constitutivament, ètica, si no és així no és educació i l’ètica ens imposa no tenir mai la consciència prou tranquil·la. Per a un mestre, i més si diu que vol educar en CCSS, el compromís ha de ser superior i ha de trobar un camí per practicar, mostrant a qui l’acompanyi, maneres d’atrevir-se a pensar més enllà del que sap, a dir el que pensa, a pensar lliurement, críticament, creativament i compassivament. Tot plegat significa saber viure una vida en la que pensament i política vagin de la mà, en la que paraula i cos s’expressin en un mateix llenguatge i vida i democràcia siguin una.

 

 

Mireu el fragment de la mare i la nena de “Les tres edats de la dona” de G. Klimt, “Els primers freds” de Miquel Blay o tantes escultures de carrer dedicades a la gent gran.

Si volem que el present ens sigui suportable hem d’aprendre a tenir cura els uns dels altres en un enrevessat teixit d’afectes. I ha de ser l’essència de la democràcia el fil d’aquest teixit.

Per viure en democràcia hem d’aprendre a viure la democràcia.

Agnès Boixader i Corominas

Granollers, gener 2020